L'ALZHEIMER I LA SOLITUD
obrir els ulls de nou; bon dia, com estàs, com has
dormit?...preguntes totes que ens podem fer entre nosaltres cada matí al
despertar...en tornar a retrobar a aquella persona el nostre costat.
Però, i les persones que per la seva condició de malalts
d'alzheimer en estat avançat no poden ja reconèixer els que els envolten, amb
qui es troben només despertar cada dia, que els saluden?
Si per uns instants intentem introduir-nos en l'interior
d'aquesta persona, de la seva ment, del seu cor, quina infinita i devastadora
solitud ens embarga! Quin estat de pànic, de desconcert i angoixa, girar els
ulls i trobar-te absolutament sense cap cara coneguda, cap somriure familiar,
caps ulls que retornin una mirada de complicitat d'experiències compartides!
Sol, en un món desconegut i hostil; indefensió, por,
desconcert, .....
Per això una abraçada, una energia d'amor des del més
profund del nostre cor cap a aquests éssers espantats i sols, és el millor
consol i per uns instants podem portar una mica de pau als seus ulls perduts.
I cada matí, quan tornem a reconèixer el nostre entorn
familiar, agrair infinitament que tot, continua com ho vàrem deixar ahir!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada